Dissabte 1 de
Novembre
Avui tots els burkinesos
s'han aixecat de bon hora i estan, mans en la granera, escombrant els carrers
dels vandalismes dels darrers dos dies.
Ahir, representants
de la Societat Civil, ja van demanar a tot el poble burinaves, que pararen amb
el pillatge, que Blaise ja havia marxat, havien aconseguit el que volien, ara havíem
de recomençar de nou, amb un país net i arreglat. 'Hem de mostrar a tothom com
estimem la nostra terra i el nostre país'.
Burkina Faso, que
en llengua local vol dir la terra dels homes dignes[1],
s'ha aixecat amb una nova llum al seu davant. Encara hi ha incerteses, moltes, però
la predisposició d'aquest poble per intentar resoldre les coses pacíficament es
immensa.
La setmana
passada tothom parlava del referèndum que es volia fer per modificar la
Constitució i poder permetre Blaise Compaoré seguir al poder. La gent estava
indignada, però al mateix temps deixava clar que no volien arribar a la
violència per poder resoldre aquesta situació. Això si, tothom al meu voltant,
tothom, mostrava el cansament de tindre 27 anys la mateixa persona al poder.
Des del cap de
setmana passat que cada nit hi havia manifestacions i joves que sortien per la
ciutat amb les motos i cotxes, pitant i demanant que la gent es mobilitzes. Les
benzineres amb centenars de cotxes fent cua per abastir-se de carburant. I els
supermercats de gom a gom també!
Per les nits,
molts dels carrers es tallaven amb neumàtics cremant i pedres. L'endemà es
veien les restes de les anelles metàl·liques de les rodes i els rusclos de
pedra que ningú havia apartat del mig. Les escoles han estat tancades tota la
setmana. El dimarts (28 Oct) hi havia la primera manifestació programada. Els
partits de la oposició cridaven a una mobilització de tothom. I si, la gent va
respondre. Pacíficament van sortir milers de persones per tot el país.
Nosaltres, tots dintre de casa, davant de la televisió i al costat de la radio,
intentant seguir les noticies de ben prop.
Dimecres, la
situació semblava més o menys normal, pero amb molta menys gent pel carrer. Jo
i Idrissa vàrem anar caminant a la oficina, son només 10-15 minuts de passeig.
Vam passar pel costat de la Mezquita on Idrissa normalment va a pregar. Ja
m'havia dit que la Mesquita pertanyia a un gran càrrec del govern. I en vistes
a possibles revoltes des de feia més d'una setmana hi havia un grup de 5 o 6 policies
sempre fent guàrdia al davant de la casa (situada just al costat de la
Mezquita). Aquesta vegada no només hi havien els 6 policies, sinó que també hi
havia dos pick-ups més amb molts més policies tots al voltant. Tots amb els
seus escuts i les seues armes!
A la sortida de
la oficina ja havien començat les foguerades pels carrers. Unes imatges bastant
psicodèliques. Entre la foscor normal dels carrers de Ouaga, la llum groguinosa
de les foguerades, el fum que emboirava l'ambient ...
Des de la meua
habitació podia ensumar l'olor de goma cremada, els crits i pitits de la gent i
dels vehicles. De tant en tant s'escoltaven trets, però pocs i en la llunyania.
Al matí, la
situació es va ficar més tensa. La manifestació estava programada per les 8 del
matí. Pero ja des de les 6 del matí es sentien trets pels voltant de la casa,
alguns més forts i d'altres més suaus. Els meus companys (un de Costa de Ivori,
l'altre de Niger i l'altre de Haití; tots amb molta experiència humanitària i
de conflictes) m'ensenyaven a distingir si els tirs eren de fogueig o si eren
de 'veritat'. Allà estàvem tots,
enganxats als mitjans de comunicació que podíem. Els grups d'internacionals
(francesos i espanyols) es van començar a organitzar i en un no res es van
crear grups de facebook i whatsap per poder compartir informació entre tots.
Era impressionant sentir com anaven fluint els esdeveniments en cadascun dels
racons del país...
La incertesa no
ens va deixar en tot el dia. Jack, el nostre cuiner, viu molt propet al
Parlament. Ens va telefonar per dir-nos que els militars havien començat a
obrir foc a l'aire, però que semblava que començarien a tirar cap a la gent.
Tenia por. Més tard em va explicar que de fet, va ser gràcies a Moro Naba que
va demanar als militars i a tots en general de respectar-se entre germans, i no
disparar contra els manifestants. Moro Naba? us demanareu. Moro Naba es el
representant del poder tradicional i en defensa de la unitat de tots els
Burkinabesos.
Sembla que va ser
gràcies a ell que en tot el dia de dijous i divendres, la morgue de l'hospital
només va comptar amb tres morts. I sembla que dos dels morts van ser causats
per la família/guàrdies del germà petit de Blaise Compaore, François. Segons
tothom, la ma bruta de Blaise, el que s'encarregava de netejar els draps bruts.
Sembla que va començar a disparar a la gent quan la multitud es va dirigir cap
a casa seua. En aquests moments, François esta 'missing', va tindre sort i els
militars el van poder treure de l'embolic quan la gent se li tirava a sobre.
Però seguim amb
dijous... a mig matí Idrissa em diu que han cremat la casa del propietari de la
Mesquita! Els tirs segueixen, però cada vegada sembla que hi ha menys tirs. Les
noticies de on esta Blaise, que diu, que fa, dels militars... tot sembla un
misteri, no hi ha res clar de com esta la situació. El buit de poder porta als
saquejos i la violència. Segueixen cremant algunes de les propietats de persones
molt afins al règim amb molts diners.
Per davant de
nostra casa es veuen desfilar gent amb motocicletes carregats amb portes,
cadires, sacs d'arròs, reixes ... (això
vist des d’un foradet xicotet de la porta d'entrada.
Finalment hi ha
un comunicat de Blaise que declara l'estat d’emergència i de setge. I instaura
un toc de queda fins que la situació es tranquil·litze. Sembla que Blaise
segueix al front del país. La oposició demana a no seguir el que diuen els
militars... El Cap de l'Armada anuncia la dissolució de l’Assemblea Nacional i
reafirma el toc de queda. x
Marxem a dormir
amb una gran incertesa de saber qui dimonis esta al cap de la Nació. La calma
sembla que domina en el nostre barri, tot i que es diu que els saquejos
continuen. No hi ha tirs, ni ningú pel carrer, el toc de queda fa efecte.
L'endemà divendres ens aixequem tranquils. La oposició crida a la gent a seguir
manifestant-se fins que siga el General Lougue que dirigeixi el episodi de
transició.
Després de dinar
finalment s'anuncia la declaració de Blaise com que deixa el poder. Bé, Blaise
no diu res directament. Ningú l'ha vist. Només algú que llegeix una carta que
ell ha escrit.
Comencen a sortir
noms de possibles militars que deuen prendre la direcció ... Honoré Traoré (el
num. 2 de la Guardia Presidencial). La gent no accepta a Traoré com successor,
clar, està massa prop del règim de Blaise. La gent vol a Lougue. Apareix el nom
del Coronel Yacouba Zida. De fet, ell mateix surt al mig de la plaça de la
revolució proclamant-se la persona que segueix al cap del país i anul·lant la
constitució, entre altres mesures. I dient a tothom que ara les decisions en
prenen en la plaça de la Revolució, no en els despatxos!
Marxem a dormir
amb la incertesa de si aquestes dues faccions dels militars s'enfrontaran o
podran resoldre la situació d'una manera raonable! De totes maneres, com he dit
al principi de l'escrit, en la radio/tele, la ciutadania a demanat a tothom de
sortir a netejar!
Es dissabte, tot
sembla super tranquil i si, la gent ha sortit en massa a netejar. Operació mana mana, diuen en llengua local!
[1] De fet va ser Thomas Sankara, el
Che Guevara Africà, qui va canviar el nom al país a partir de tres llenguatges
locals. Si teniu temps us aconselle llegir la historia de Sankara, que de fet,
va acabar el dia que Blaise Compaoré va fer el cop d'estat que el va portar al
poder.
